
Aquarel·la de Salvador Rodríguez-Bronchú Orts.
MÉDITERRANÉE (Josiane Kenmeuugne, de Yaoundé -Camerun-)
Méditerranée, le songe de mes tendres années,
Tes effluves parfumés, elles seules guidaient mes pensées,
Ton éclat peaufiné, Méditerranée toi, douce au toucher…
Le sable, elle l’a polie, rendue lisse par le déferlement sourd de ses pas feutrés,
Méditerranée, combien de fois t’ai-je rêvé à moi tout seul destiné ?
Combien de fois ai-je désiré encore une fois savourer avec toi ces moments [sacrés ?
Combien de fois dussé-je réaliser que je n’étais pas le seul à t’observer ?
Méditerranée, m’as-tu une seule fois considéré ?
T’es-tu une seule fois arrêtée pour écouter mon cœur battre à tes côtés ?
T’es-tu au moins donné la peine d’écourter mon séjour sur ce territoire [privé que je venais de fouler ?
Te rejoindrais-je cet été ?
Méditerranée, veillées après veillées,
Ronronnes-tu encore sous ce ciel étoilé qui parfois parrainait nos virées ?
Te laisses-tu encore arroser par ces bruines endimanchées ?
Te laisses-tu toujours courtiser par ces étrangers subjugués par ton charme [à peine voilé ?
Méditerranée, cesserais-je un jour de t’aimer
***
MEDITERRÀNIA (Traducció de Ramon Navarro Bonet)
Mediterrània, has sigut (estat) el somi dels meus anys joves
Sols els teus efluvis perfumats guiaven els meus pensaments,
El teu magnífic esclat, Mediterrània; tu, dolça al tacte…
La sorra l’has polida i deixat llisa pel sord desafiament de les esmorteïdes ones.
Mediterrània, quantes vegades t’he somiat destinada per a mi sola ?
Quantes vegades he desitjat encara una vegada més assaborir amb tu aquells moments sagrats?
Quantes vegades he hagut de comprendre que no era jo l’única a mirar-te?
Mediterrània, m’has considerat encara que fos una sola vegada?
T’has aturat tan sols algun cop per escoltar batre el meu cor a les teues ribes? (al teu costat)
Almenys, t’has ‘molestat’ alguna vegada per adonar-te’n de la meua estada vora teu?
Aquest estiu, potser t’agafaré? (ens ajuntarem) Mediterrània, dia rera dia
‘Ronroneges’ encara sota un cel estrelat que de vegades apadrinava els nostres tombs? (la nostra visita)
Encara et deixes arruixar per aquells plovisquejos habillats de diumenge? (dominicals, engalanats, vestits de diumenge))
Sempre et deixes festejar per aqueixos estrangers (estranys) enamorats del teu encant apenes vist? (conegut)
Mediterrània, deixaré d’estimar-te algun dia?
***
Matisse (Evane Luna, de Saucerre -França-)
Matisse, le rouge, nu sous le voile rêve d’équateurs
La douceur d’une palme qui brasse la nuit et la retourne
Le chant mélancolique d’une femme sur un chemin de pluie.
Je ne suis pas le peintre, je suis l’enfant
Bercé de tes chants de nuit.
Des mondes s’accouplent en silence
Dans l’odeur étrange de la terre, et de l’eau, et du ciel.
Sang noir mêlé de semence.
Puis ta main bascule et m’entraîne
Pour le plaisir d’une danse
Sous ces cieux ocres et flamboyants qui crient la vieille rancune des conquérants.
Enfant d’un soleil malade
Ta pupille noire éclate sous le feu de l’azur
Tu tangues et me renverse, tu me broies de caresses
Sur ce bord d’océan, tu joues avec ma vie.
Je veux revoir les bleus plus tendres des tableaux apaisés
Les territoires de l’enfance. Avant… Juste avant
Que la mer nous emmène en voyage.
***
Matisse (Traducció de Ramon Navarro Bonet)
Matisse, el roig, nu sota la vela (la tela) somnia equadors
La dolçor d’una fulla de palmera que remou (remena) la nit i la retorna
El cant malenconiós d’una dona sobre un camí de pluja.
No sóc jo el pintor; sóc l’infant (el nen/ la nena; el xiquet, la xiqueta)
Engronxat (-ada) pels teus cants nocturs.
Alguns mons s’aparellen (acoblen) en silenci
En l’estrany olor de la terra, i de l’aigua, i del cel.
Sang negra barrejada de llavor,
Tot seguit (a continuació) la teua mà es mou i em prepara
Pel plaer d’una dansa
Sota aquests cels ocres i brillants (flamígers) que criden (que fan palesa) la vella rancúnia (el vell odi) dels conquistadors.
Xiquet d’un sol malaltís
La teua pupil·la negra esclata sota el foc de l’atzur (del blau)
Vacil·les (trontolles) i em vesse, atabalada de carícies
Sobre aquesta vora d’oceà, em toques (remenes) la vida (jugues amb la meua vida)
Vull tornar a veure els blaus més tendres dels quadres apaivagats
Els territoris de la infantesa. Abans… Just abans
Que la mar ens porte de viatge.
***
Març 2013