Traduccions (III)

Il·lustració de Raquel Fernández

Il·lustració de Raquel Aguilar

“Os nossos lábios tocam-se”

Autor: Carlos Henrique Batista da Costa, de (Palmela, -Portugal-)

Os nossos lábios tocam-se,

por pouco o beijo demora,

unidos somos um corpo

no corpo de cada hora.

E no âmago do gesto,

e no pudor do desejo,

aos poucos dividimos

o nosso único beijo.

***

TRADUCCIONS:

Nuestros labios se tocan,

por poco el beso demora,

unidos somos un cuerpo,

en el cuerpo de cada hora.

 

Y en el fondo del gesto,

y en el pudor del deseo,

poco a poco dividimos

a nuestro único beso.

 

***

 

Els nostres llavis es toquen,

per poc el bes es demora,

tots dos som com un cos

en el cos de cada hora.

 

I en el fons del gest,

i en el pudor del desig

 a poc a poc dividim

el nostre bes solitari.

 

***

16/02/2013

Traduccions:

Francesc Arnau i Chinchilla

******************************************************************************************************+

For my Lover ©

– A Sonnet –

For my Lovers lips are sweeter than honeyed wine

And the green forests live in his hair and skin

For my Lovers eyes promise of Paradise

on an endless magnificent day.

For my Lovers music

Lifts and carries me away

For my Lovers smile

I would stay a long while

For my Lovers touch

I would do so much

For my Lover’s kiss

I never want to miss

For my Lovers hand

I would stand and stay

AutoraTracy Splinter, de Lloret de Vistalegre -Mallorca-

 

***

Pel meu Amant©

– Un sonet –

Perquè els llavis del meu Amant són més dolços que el vi melós

i els verds boscos viuen als seus cabells i a la seua pell.

Perquè els ulls del meu Amant hi prometen el Paradís

en un magnífic dia sense fi.

Perquè la música del meu Amant

m’aixeca i em porta lluny.

Pel somriure del meu Amant

jo hi romandria una llarga estona.

Per les carícies del meu Amant

jo hi faria tant.

Perquè el petó del meu Amant

jo mai el vull enyorar.

Per la mà del meu Amant

jo m’hi posaria dempeus i em quedaria.

***

Traducció:

Zacarías Herguido Alamar

***

23/IV/2013

Diada de Sant Jordi “Dia Mundial del llibre”

Anuncis

Traduccions (II)

Il·lustració de Raquel Fernández

Il·lustració de Raquel Aguilar

SE NON RICORDO IL TUO NOME

Qui, non so bene dove sono, vecchia amica.

Appassita,

la rosa dei venti mi ha portata prigionera del tempo.

Chiudo i miei occhi nella confusa notte,

cercami.

Il tuo fiato si confonde tra la solida nebbia.

Ho bisogno di te.

I tuoi capelli bianchi mi guideranno

come una radura fra i dimenticati alberi.

Se la coscienza addormentata, un giorno,

mi conducesse ai confini dell’obblio,

dove le cose smettono di avere nome

e i volti si perdono fra l’oscurità,

ti aspetterei.

Non mi abbandonare sul cammino sbagliato.

Prende la mia mano,

non sia che non ricordi la tua voce

e il tuo nome si sia smarrito nel buio del cammino,

vecchia amica,

radura, fiato.

Autora: Amparo Grafià, de Godella

SI NO RECORDE EL TEU NOM

 

Ací estic, no sé bé on, vella amiga.

Marcida,

la rosa dels vents m’ha portat captiva del temps.

Acluque els meus ulls en la confusa nit,

                                                                  cerca’m.

El teu alé es confon en la densa boira.

Et necessite.

Els teus cabells blancs em guiaran

com un clar entre els oblidats arbres.

Si la consciència endormiscada, un dia,

em duguera als confins de l’oblit,

on les coses deixen de tindre nom

i els rostres es perden en la foscor,

                                                          t’esperaré.

No m’abandones en la senda errada.

Pren la meua mà,

no siga que no recorde la teua veu

i el teu nom es perda en l’obscuritat del camí,

vella amiga,

                                                                  clar, alé.

***

SI TRATTIENE IL TEMPO

Si trattiene il tempo in un istante,
come fosse un ornamento su uno
scaffale.
Casualmente scrivo quando sono triste,
anche in questo momento sono indifferente,
e mi proibisco il perdono.

Vorrei correre e ritrovare
le mie aspirazioni di bambina,
incontrare nuove opportunità
per smettere di agonizzare,

senza poter respirare.
Sono solita ripetere che ogni giorno
arriva sempre più tenebroso,
come restasse appigliato alle
ombre della notte,
sommergendomi di penose idee,
debolezza e malinconia.
Non posso volare, perchè non sono nata per
farlo,
ma vorrei morire, per poter ricominciare.

Autora: Lisa Cocco, de Moutier -Suisse-

ES DETÉ EL TEMPS

  

Es deté el temps en un instant,

com un ornament sobre una

prestatgeria.

Casualment escric quan estic trista,

també en aquest moment sóc indiferent,

i em prohibisc el perdó.

 

Voldria córrer i retrobar

les meues aspiracions de xiqueta,

trobar noves oportunitats

per a deixar d’agonitzar,

 

sense poder respirar.

Solc repetir que cada dia

arriba sempre més tenebrós

com si romanguera aferrat a les

ombres de la nit,

submergint-me en penoses idees,

debilitats i melancolia.

No puc volar, perquè no he nascut per a

fer-ho,

però voldria morir, per poder tornar a començar.

***

TRADUCCIONS: AMPARO GRAFIÀ

Abril 2013

Traduccions (I)

IMGP3891


Aquarel·la de Salvador Rodríguez-Bronchú Orts.

MÉDITERRANÉE (Josiane Kenmeuugne, de Yaoundé -Camerun-)

Méditerranée, le songe de mes tendres années,

Tes effluves parfumés, elles seules guidaient mes pensées,

Ton éclat peaufiné, Méditerranée toi, douce au toucher…

   

Le sable, elle l’a polie, rendue lisse par le déferlement sourd de ses pas feutrés,

Méditerranée, combien de fois t’ai-je rêvé à moi tout seul destiné ?

Combien de fois ai-je désiré encore une fois savourer avec toi ces moments                                                                                    [sacrés ?

Combien de fois dussé-je réaliser que je n’étais pas le seul à t’observer ?

   

Méditerranée, m’as-tu une seule fois considéré ?

T’es-tu une seule fois arrêtée  pour écouter mon cœur battre à tes côtés ?

T’es-tu au moins donné la peine d’écourter mon séjour sur ce territoire                                                                                 [privé que je venais de fouler ?

Te rejoindrais-je cet été ?

  

Méditerranée, veillées après veillées,

Ronronnes-tu encore sous ce ciel étoilé qui parfois parrainait nos virées ?

Te laisses-tu encore arroser par ces bruines endimanchées ?

Te laisses-tu toujours courtiser par ces étrangers subjugués par ton charme                                                                                   [à peine voilé ?

Méditerranée, cesserais-je un jour de t’aimer

***

MEDITERRÀNIA (Traducció de Ramon Navarro Bonet)

Mediterrània, has sigut (estat) el somi dels meus anys joves

Sols els teus efluvis perfumats guiaven els meus pensaments,

El teu magnífic esclat, Mediterrània; tu, dolça al tacte…

La sorra l’has polida i deixat llisa pel sord desafiament de les esmorteïdes ones.

Mediterrània, quantes vegades t’he somiat destinada per a mi sola ?

Quantes vegades he desitjat encara una vegada més assaborir amb tu aquells moments sagrats?

Quantes vegades he hagut de comprendre que no era jo l’única a mirar-te?

Mediterrània, m’has considerat encara que fos una sola vegada?

T’has aturat tan sols algun cop per escoltar batre el meu cor a les teues ribes? (al teu costat)

Almenys, t’has ‘molestat’ alguna vegada per adonar-te’n de la meua estada vora teu?

Aquest estiu, potser t’agafaré? (ens ajuntarem) Mediterrània, dia rera dia

‘Ronroneges’ encara sota un cel estrelat que de vegades apadrinava els nostres tombs? (la nostra visita)

Encara et deixes arruixar per aquells plovisquejos habillats de diumenge? (dominicals, engalanats, vestits de diumenge))

Sempre et deixes festejar per aqueixos estrangers (estranys) enamorats del teu encant apenes vist? (conegut)

Mediterrània, deixaré d’estimar-te algun dia?

 

***

Matisse (Evane Luna, de Saucerre -França-)

Matisse, le rouge, nu sous le voile rêve d’équateurs
La douceur d’une palme qui brasse la nuit et la retourne
Le chant mélancolique d’une femme sur un chemin de pluie.
Je ne suis pas le peintre, je suis l’enfant
Bercé de tes chants de nuit.
Des mondes s’accouplent en silence
Dans l’odeur étrange de la terre, et de l’eau, et du ciel.
Sang noir mêlé de semence. 
Puis ta main bascule et m’entraîne 
Pour le plaisir d’une danse
Sous ces cieux ocres et flamboyants qui crient la vieille rancune des conquérants.
Enfant d’un soleil malade
Ta pupille noire éclate sous le feu de l’azur
Tu tangues et me renverse, tu me broies de caresses
Sur ce bord d’océan, tu joues avec ma vie. 
Je veux revoir les bleus plus tendres des tableaux apaisés
Les territoires de l’enfance. Avant… Juste avant
Que la mer nous emmène en voyage.

***

Matisse (Traducció de Ramon Navarro Bonet)

Matisse, el roig, nu sota la vela (la tela) somnia equadors

La dolçor d’una fulla de palmera que remou (remena) la nit i la retorna

El cant malenconiós d’una dona sobre un camí de pluja.

No sóc jo el pintor; sóc l’infant (el nen/ la nena; el xiquet, la xiqueta)

Engronxat (-ada) pels teus cants nocturs.

Alguns mons s’aparellen (acoblen) en silenci

En l’estrany olor de la terra, i de l’aigua, i del cel.

Sang negra barrejada de llavor,

Tot seguit (a continuació) la teua mà es mou i em prepara

Pel plaer d’una dansa

Sota aquests cels ocres i brillants (flamígers) que criden (que fan palesa) la vella rancúnia (el vell odi) dels conquistadors.

Xiquet d’un sol malaltís

La teua pupil·la negra esclata sota el foc de l’atzur (del blau)

Vacil·les (trontolles) i em vesse, atabalada de carícies

Sobre aquesta vora d’oceà, em toques (remenes) la vida (jugues amb la meua vida)

Vull tornar a veure els blaus més tendres dels quadres apaivagats

Els territoris de la infantesa. Abans… Just abans

Que la mar ens porte de viatge.

***

Març 2013

IV nit dels palmitos blancs

IV NIT DELS PALMITOS BLANCS

Plaza de l’església

CASA MUSEO PINAZO

Centenari 1912- 2012 . Concessió medalla d’honor
Lectura carta de Teresa Martínez

EDUARD MARCO I ESCAMILLA, POETA
Lectura de poemes

Escorxador

Visita a la mostra de Salvador Ferrando
Salvador Ferrando Bargues, per Josep Vicent lópez Gil
Los Claveles Rojos

PRESENTACIÓ LLIBRE

Vicent Alonso, presenta el llibre de poemes d’Eduard Marco i Escamilla
Lectura de poemes

ESTRENA PEL·LÍCULA : FIESTAS DE GODELLA DE 1924

Jordi Durà, presenta la pel·lícula donació de Mª José Sanz Gardó.